Entrava a l'Apolo després de molt temps; pensava que la raó deu tenir a veure amb una combinació de factors que inclou el canvi en els darrers 10 anys de l'escena de concerts (i de l'escena musical en general), que s'han mogut cap als grans festivals en detriment de les sales (això no vol dir que hi hagi menys concerts, segurament al contrari, però alguns dels grups que visitaven Barcelona fa uns anys, ara només vénen si els contracten els festivals grans).
Mitjana de l'edat del públic a la ratlla dels 40 i prou còmodes, sense que l'Apolo s'arribés a omplir del tot. Molts dels que hi erem coneixem Low des de fa anys i podem considerar-nos fidels feligresos del seu credo musical. Però el cas és que al concert m'hi acompanyava una debutant, que tan sols havia escoltat alguna cançó del seu disc més recent, i mai els havia vist en directe. Les seves impressions després del concert reproduien les que havia tingut jo en els primers moments d'escoltar la seva música, segurament, i si no ho recordo malament, el disc Long division del 1995. S'havia vist sorpresa per aquesta cadència lenta i repetitiva que en un primer moment no li quedava clar que li agradés. Però així, de mica en mica, lentament, la seva música i la combinació de les dues veus et van atrapant, t'hipntoitzen i et produeixen un efecte narcotitzant que et va bressolant.
Llarga vida a LOW!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada