crònica primaveral

Surts del metro i enfiles la pujada amb què et rep el Fòrum; ja trepitges l'asfalt del primavera, aquest asfalt cremat pel sol i que acabarà empastifat amb plàstic, pel qual transitarem els feligresos d'aquesta religió musical festivalera que cada any ens convoca per la celebració gran, la festa major.
El Primavera Sound ja és un festival immens i consolidat, i quan entres per primer cop al recinte mires de detectar les novetats, però n'hi ha ben poques, cosa que fa pensar que ja fa dies que han aconseguit un format triomfador que cal perpetuar i al que només cal fer-hi retocs puntuals. Una d’aquests retocs ha estat enguany l'arribada de Flat stock, aquesta fira que recull cartells artístics sobre concerts. Creacions originals que m'han agradat molt, i a uns preus assequibles, si entenem que són obres originals i d'un format mitjà. No sé, però, si més enllà de passejar la curiositat, la gent n'ha comprat.
Rectificar era, en el cas del sistema de pagament a les barres del recinte, una necessitat. Ho han fet i el líquid europeu ha estat de nou la moneda d'intercanvi (qui sap si l'any vinent la pesseta serà la protagonista...). Bona oferta de menjar i potser no tant de beure, però bé, en definitiva. I és que cal tenir reforços a l'abast, davant d'una missió que pot ser tant heroica com un vulgui, amb 270 concerts entre els que escollir, des de l'hora de la migdiada i fins a l'hora de les cares torçades i els vampirs.
Així que han anat passant primaveres hem anat reduïnt el nombre de concerts vistos, ja que hem comprovat que preferim veure'n pocs però en les millors condicions, sense haver de recórrer fòrums amb pas accelerat perquè a l'escenari que està a l'altra punta del recinte acaben de començar un altre concert que tampoc podem perdre'ns. Així mirem de triar bé i decidir, tot i que, com sempre, hi ha cites indiscutibles que et faciliten la feina, per molt que entrin en contradicció amb d'altres músiques que, fins un moment abans de saber que coincidien, també haguessis jurat que mai no et perdries.
Un d'aquests concerts indiscutibles era el dels AFGHAN WHIGS. Una meitat del Subterrani ja els havia pogut veure fa 20 anys, quan van visitar Barcelona presentant el disc Congregation. Però jo no vaig anar-hi i des de llavors que els espero. Així que passen els anys i veus que no tornen vas perdent l'esperança d'aconseguir-ho, i quan el grup es dissol ja maleeixes aquell dia de fa vint anys que ves a saber devia ser. Però el Primavera Sound fa miracles i tampoc no pensava que mai podria dir que he vist NEIL YOUNG o THE CURE, i així ha estat gràcies a la capacitat d'escollir que un festival com aquest s'ha anat guanyant amb els anys. I cap allà vam anar, esperant que aparegués el senyor Gregg Dulli, en una hora estranya mentre el dia encara era clar. Ben aviat van desaparèixer la llista de possibles excuses a utilitzar en el cas que el concert no fos el que esperàvem, en aparèixer Dulli a l'escenari acompanyat de les perruques afganeses. De negre i calçant-se la guitarra, mira el seu home als teclats i comença a sonar la intro de Crime scene, del Black Love... Su juru que se'm va posar la pell de gallina. Allà els tenia, finalment, tocant en directe les cançons que jo he cantat, també en directe però sense banda, milers de vegades a la meva habitació. Òstia, és que fins i tot em sabia les lletres! No és la meva vena fanàtica la que parla, però dir-vos que va ser un gran concert i que van tocar molt bé, amb la força que desprenen els seus discos i que temia no reconèixer ara, tant de temps després. El Dulli amb la seva veu poderosa, desafiadora i actitud rock n’roll. Fountain and fairfax, d’altres del Black Love i també del 1965, però fins i tot del Congregation (don’t forget the alcohooool, uh baby!). Per mi, el moment culminant va ser when we two parted, del Gentlemen, exemple perfecte del dramatisme i la força de la música d’aquesta banda que, també vull dir-ho, va escollir cançons noves per acabar l’actuació, fet que va fer baixar un punt la intensitat que havien assolit al llarg del concert. En definitiva, contentíssims d’haver vist finalment aquesta banda en directe i que estiguin en bones condicions.

Del dijous també volem destacar el concert d’uns altres veterans que tornaven després de temps de no tocar ni enregistrar disc. MAZZY STAR van oferir un concert maquíssim, hipnòtic i narcotitzant; la veu de Hope Sandoval acompanyà les cançons i els recorreguts musicals de la seva banda, que acabà creant un ambient molt especial gràcies també a les projeccions que tenien darrere.

Amb una brisa de mar ben present i un sol encara ben alt, vam veure, després de la potència del concert de CHÁVEZ, com anaven preparant i guarnint l’escenari per l’actuació de GIRLS. Rams de flors per tot arreu i un bon senyal per començar un concert que també teníem moltes ganes de veure: cor de tres senyores negres per acompanyar les cançons. Aquest regust clàssic de les cançons de GIRLS, gairebé juvenils, es veia reforçat amb aquelles tres veus, sempre juganeres i, quan era necessari, protagonistes. Una combinació perfecta per una tarda assolellada de primavera, amb una música d’arrel soul i amb detalls difícils de veure en el panorama actual de la música anomenada independent; com a exemple la utilització de solos de guitarra que van fer-nos volar a més d’un.

El Primavera ja ho té això, i pots passar, sense transició (però, en aquest cas, prèvia caminada d’una distància de 10 camps de fúmbol) del classicisme de GIRLS a l’espectacle contundent de LITURGY. Un parell de joves, un vestit de negre i l’altre de blanc, cadascun d’ells amb la guitarra entre les mans i amb el cap cot, grenyes tapant-los les cares. Potser el nom i la descripció ja us ha donat pistes de per on van els trets, que acabo de confirmar en dir-vos que tocaven en el mateix escenari on després ho farien NAPALM DEATH i MAYHEM. Riffs de guitarra i motius que es repetien obstinadament, sobre els quals n’afegien de nous mentre que els anteriors continuaven sonant gràcies als pedals que anaven trepitjant; i tot a un volum metal dels que fereixen. L’acumulació de sons creava una sensació de tensió hipnòtica ben estranya i, en alguns moments, angoixant. Una experiència gairebé física a la que s’hi ha d’anar preparat per patir. Bé, potser exagero una mica.

Després de la descàrrega metàl•lica vaig enfilar cap amunt a veure els THE CURE. De camí m’arribava el so afrocaribeny d’AFROCUBISM, una bona proposta que a alguns els devia semblar fora de lloc, però que tenia davant l’escenari (i per tot arreu on arribava el so) moltíssima gent practicant balls llatins mai vistos abans al Fòrum.

THE CURE havien promès més de 3 hores de concert; de fet hi havia cartells penjats el mateix dia per l’organització que alertaven que la banda allargaria encara més l’actuació. Vaig arribar-hi que ja havien començat i per tant vaig perdre’m plainsong de Disintegration. Vaig haver de plantejar-me on m’ubicava, però no tenia gaires opcions i em feia mandra obrir pas forçadament entre la humanitat que hi havia arribat abans. Ben lluny de l’escenari i fins i tot sense una visió centrada d’una de les pantalles que hi havia a als seus dos costats, vaig resignar-me a veure la cabellera de Robert Smith i companyia a vista d’ocell miop. Tot i això el so era perfecte i ben aviat vaig acomodar-me en el meu metre quadrat, empassant-me un hit rere l’altre. Em sembla que va ser un concert memorable de BEN HARPER a Zeleste, l’única vegada que he assistit i aguantat un concert de més de tres hores de durada, però no ho he repetit mai més i dubto que mai hi torni. Tenia clar que als CURE m’hi estaria una estona i me n’aniria a una altra banda. Vaig ser-hi gairebé una hora, que es va acabar en escoltar la que tenia més ganes d’escoltar: A forest. Impressionants i majestuosos, van sonar perfectes i amb tots els matisos. Els fans devien quedar ben extasiats. Comentari a part mereix la imatge de Robert Smith, que entre maquillatge, suor i crepat de xoni vuitantera,  recordava poderosament la imitació que feien d’ell els de Muchachada Nui de Joaquin Reyes.