La vida es buena si no te rindes és un còmic de Seth que il·lustra molt bé l'esperit d'Eef
Barzelay, que porta des del 1991 fent cançons de manera compulsiva, per
encàrrec o motu proprio. Això no cridaria l'atenció si no fos pel fet que només cal
escoltar-les menys d'un minut per reconèixer-ne la paternitat, per culpa de la
veu i manera d'interpretar marca de la casa del músic de Tel Aviv que quasi
aconsegueix catapultar Clem Snide, la seva banda, cap a la fama si no
fos perquè la caiguda de les Torres Bessones va interrompre una gira que hagués
segrestat Eef de la teranyina alternativa.
Com que Eef no pot dedicar-se a cap
altra cosa que la música, malgrat la seva mala sort, va continuar gravant
discos amb la seva banda i en solitari i visitant-nos de tant en tant,
sorprenent els afortunats que el veuen en directe per primer cop i fidelitzant una manada que creix poc a poc, a mida que es va fent gran alhora que ell. Potser
s'hauria de fer un estudi sociològic dels fans d'Eef Barzelay: la majoria són homes que superen els
quaranta i que no es volen desfer del Peter Pan melòman que porten dintre. I
aquest és el públic que dissabte 17 de febrer va tornar a l'Espai Jove Les
Basses per tornar a retrobar en Barzelay que ja hi havia tocat a l'edició del Minifestival de Música
Independent de Barcelona de l'any 2007! Coses bones de fer-te gran és
aprendre que, abans de veure un concert d'un artista amb una discografia tan
extensa, el millor és no esperar res (una actitud vital molt saludable, per
cert) i gaudir de l'espectacle. Dissabte vam estar de sort i el repertori del
músic instal·lat a Nashville va incloure clàssics de Clem Snide com Your Favorite Music, I Love The Unknown i The Junky Jews, a més de temes d’ell en
solitari com I wasn’t really drunk, Lose Big i Ballad
Of Bitter Honey.
No deixeu de fer un cop d’ull als dos vídeos de
l’actuació al final de l’article per comprovar que el músic miop continua en
plena forma i és una veritable bèstia escènica. L’anècdota de la nit: quan un
tècnic de so va pujar a l’escenari per (pel que sembla) cridar-li l’atenció
sobre el volum de la distorsió amb que tocava, i ell va continuar tocant com si
res. Tanco aquesta crònica convidant-vos a treure-us el barret davant
l'organització d'un festival que, en l'època dels macro festivals, aconsegueix
portar com a cap de cartell els excel·lents The Wave
Pictures (que repetien després de l'edició del 2006 i ens van fer saltar de
valent) al mòdic preu de ... 10 euros l'entrada! i que completaven Colleen
Green, Mareta Bufona i Marta Knight.
Rebeca Martín Retuerto
Your favorite music
Ballad of bitter honey
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada