Dilluns 21 de març de 2022 Barcelona va celebrar el dia internacional de la poesia amb una picada d’ullet a la comunitat irlandesa de la Ciutat Comtal. Feia 2 anys que no podien aplegar-se per brindar amb moltes Guinness i celebrar com cal el dia de Saint Patrick. I el lloc de peregrinació va ser el Razzmatazz amb el concert que Fontaines D.C. van oferir. Finalment, i sort que vam tenir, en vista de tots els directes posposats els darrers mesos, després d’haver-se cancel·lat la cita del 2021 per la maleïda covid-19.
Passaven 10 minuts de les 9 del vespre quan els primers acords de Televised Mind sonaven i molts portàvem
estona anant i venint de la barra carretejant pintes d’Estrella Damm tirades a
correcuita pels cambrers per no deixar ningú assedegat abans del moment tan
esperat. També massa ràpid, quina pena, va passar l’hora exacta en què el
quintet de Dublín ens va sacsar amb temes dels àlbums Dogrel (2019): Big, Sha Sha Sha, Roy’s Tune, Too Real, Boys In the Better Land, Liberty Belle; A Hero’s Death (2020): I
Don’t Belong i Televised Mind i Skinty Fia, que la banda ha començat a
desgranar el 2022 amb Jackie Down the Line,
I Love You i el single homònim que
precisament van llençar hores abans del concert del dilluns.
Després de veure’ls i flipar amb el seu concert per tercera vegada (molts ens vam haver d’apropar a l’escenari del Vida Festival 2019 per confirmar que només l’esperit d’Ian Curtis havia posseït el cantant Grian Chatten i que el cantant de Joy Division no havia retornat 39 anys després de la seva mort) comprenem per què la seva reputació és com l’escuma d’una pinta de Guinnes ben tirada, contundent i ferma com el directe que destil·len, sense temps per a cap introducció abans dels temes. Em va resultar curiós que el volum no fos tronador, malgrat estar relativament a prop de l’escenari. Potser va ser una aposta de la banda perquè escoltem millor (i així poder entendre) les seves lletres que regalen veritable poesia. En dubteu? Vet aquí el començament de Big, el primer tema del seu primer àlbum: Dublin in the rain is mine, A pregnant city with a catholic mind, Slick little boy with a mind of Ritz, Pulling that thread for the next big fix; que traduït (i segur que perdem molt matisos) seria quelcom com: Dublín sota la pluja és meva, una ciutat embarassada que pensa com algú catòlic, noiet espavilat que es pensa que viu al Ritz, traient l’agulla per a la propera gran xutada.
Malgrat que no van aprofitar el seu únic bis, això que
no acostumen a fer-ne, per intentar ensorrar la sala del Poblenou, i la poesia
es va esfumar tan ràpid com va aparèixer, l’endemà vam tornar a escoltar els
temes de manera obsessiva. I vam respondre que no a la pregunta Is it too real for ya? (És massa real per a tu?), perquè durant
una hora Fontaines D.C. ens van fer
creure que a Irlanda el postpunk pot ser molt poètic.
Rebeca Martín Retuerto
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada