el del 15 de juliol ha estat l'últim Subterrani de la temporada. Al mes de setembre començarem la que fa 17. Fins llavors, podeu continuar connectats al Subterrani a través d'aquest bloc. Aquí anirem penjant cosetes. La primera, aquesta: abans no arribi el setembre per a poder fer-ne un balanç, ens llancem a escollir quina serà la cançó de l'estiu: two weeks de GRIZZLY BEAR.
Programa de ràdio en antena des de 1993. Actualment a Ràdio Igualada, dimecres de 21h a 22h
dijous, 16 de juliol del 2009
dilluns, 6 de juliol del 2009
crònica Lemon Day 2009
sota els pollancres de la font Cuitora de Capellades se situava una any més l'escenari del Lemon Day, aquest festival que tira endavant amb força a cada edició que passa... i ja en van quatre. Una colla d'amics de Capellades a qui els agrada la música en directe són els responsables que tot funcioni a l'hora. Poques vegades he escoltat tantes vegades que els grups de música agraïssin l'organització del festival per haver-los convidat. I és que al Lemon s'hi està molt a gust; a mitja tarda fent una cervesa, assegut al voltant d'una taula i escoltant la música dels primers en passar per l'escenari, sopant els menús casolans preparats per l'ocasió o ballant quan la nit ja és negra i els decibels s'enfilen.
Van obrir ELVIRA, en formació reduïda i passant l'exàmen davant d'un públic la majoria dels quals eren músics que una estona després serien dalt l'escenari. Els aplaudiments d'uns i altres van semblar aprovar la proposta. A mi no em van semblar res de l'altre món.
SEDAIÓS van alegrar l'ambient amb la seva proposta pop. Ensucrats i amb melodies que enganxen, van agradar al personal, cada vegada més nombrós.
El darrer dels concerts amb públic assegut va ser el dels ANÍMIC. Cada dia estan més rodats i la seva música encaixà perfectament entre els arbres de la font Cuitora. Petites històries cantades per una família de músics perfectament compenetrats.
Ja sentíem l'olor de les brases i la gent anava carregant bateries per la nit llarga que començava. I començava amb força, la dels igualadins UNBORN, metall contundent que anunciava el canvi de registre que prenien les propostes des d'aquell moment.
I llavors, tothom a lloc, cervesa en mà i atents a l'escenari i pendents d'un grup que venia de Màlaga. Recordeu aquest nom: TOM CARY; trio potentíssim al capdavant del qual hi ha el bateria, bèstia del rock'n roll al més pur estil Jon Spencer. Van fer cridar el públic, que va participar de la festa, seguint la proposta original i energètica dels andalusos amb acceent ianqui. Tot un decobriment.
També van ser-ho per a molts de nosaltres el penúltim dels grups previstos. Uns joveníssims FURGUSON, amb tota la força de la joventut, empesos per un bateria brutal i amb molt bones idees, directes i sense complexos.
El darrer dels noms del cartell, abans que els cosins químics i la música enllaunada acabéssin completant la diada, feia pensar en uns colors diferents als que fins llavors havíem vist i sentit. MOYA KALONGO, amb Simonal Bie al capdavant, van desplegar el seu afrobeat festiu, bombes de ritme que la gent va ballar a dalt i a baix de l'escenari. Una festa.
La festa s'allargà i molta gent va acabar passant pel Lemon 2009. Èxit total d'un festival que creix i es consolida i ho fa amb mesura, mantenint la combinació de familiaritat i professionalitat. El Lemon és una aposta segura. Per molts anys!
divendres, 26 de juny del 2009
dijous, 25 de juny del 2009
dilluns, 22 de juny del 2009
crònica SONAR 2009
el Subterrani va ser al Sonar 2009. L'objectiu era veure-hi el senyor Mulatu Astatqué acompanyat dels Heliocentrics. Una d'aquelles perles que la gent del Sonar ha sabut caçar al vol, ara que els protagonistes estrenen disc conjuntament. Vam escoltar-hi algunes de les cançons d'aquest treball i clàssics de Mulatu, mestre de cerimònies (amb permís del percussionista d'Heliocèntrics) del concert, tot i que finalment, pel que fa la música que vam escoltar, en un segon pla respecte els immensos Heliocentrics.
Abans d'escoltar la segona perla africana del dia, Konono nº1, vam fer una passejada entre modelets sonar-guiri, una nova espècie autòctona, feta de barreges, sovint poc afortunades, de poca roba, ulleres immenses i molta felicitat impostada. Molts d'aquests feligresos feliços van ballar els sons incisius de Vladislav Delay, el senyor Luomo, un veritable expert en això de fer remenar el cul.
Finalment els del Congo van aterrar al Sonar, amb un any de retard, després que l'any passat uns tràmits fronterers els féssin quedar a l'Àfrica. D'allà van portar-ne els seus intruments, màquines amb sons hipnòtics que van crear atmosferes de trance analògic. Música de Sonar d'abans del Sonar.
Ens vam perdre per les expos de màquines estrafolàries i sons impossibles. Vam jugar amb el reactable i vam fer sonar teremins casolans de contacte humà. Juguets per a nens grans.
La nit del Sonar la vam deixar per als qui la vulguéssin i amb la seguretat de perdre'ns un dels grans concerts d'enguany: Fever Ray.
dimarts, 16 de juny del 2009
dimecres, 10 de juny del 2009
FEVER RAY al Sonar 2009
escolteu el Subterrani dels dimecres 10 i 17 de juny per conèixer el cartell del festival
dijous, 4 de juny del 2009
s'acosta el LEMON DAY 2009
Ja hi ha cartell definitiu del Lemon 2009. No us el perdeu; millora any rere any
mireu el vídeo!!!! http://www.youtube.com/watch?v=OxXRy7voB8Y
dilluns, 1 de juny del 2009
crònica primaveral
divendres
La veu del menut Jason Molina és immensa. Lluitant contra el sol de les 6 de la tarda, acompanyat pels Magnolia electric co. van oferir una classe avançada de música d'arrels americanes (del nord) que va anar creixent en intensitat.
Una estona abans vam assistir a la sessió estiuenca dels Extraperlo. Alguns dels qui escoltaven el cantant per primera vegada potser van pensar que qualsevol pot cantar en un grup, sentint com desafinava. Però aquell flow malgirbat i greu va acabar fent-se simpàtic i un bon contrapunt a la música alegre i viva de la banda.
La tarda a l’auditori prometia i la cosa va acabar sent espectacular. L’auditori és un espai ideal gairebé per a qualsevol proposta i dissabte en vam veure dues del tot diferents; de l’elegància de Joe Henry al tsunami de My Bloody Valentine.
Henry, ara assegut davant del piano, ara amb la guitarra a la mà, va oferir una hora escassa de bon gust i classe. Acompanyat pel so del contrabaix i una bateria, la gent va quedar muda davant les històries de l’americà. Amb regust de clàssic.
La colla dels My Bloody Valentine oferien la segona oportunitat d’escoltar-los al primavera 2009. Anàvem convençuts de voler-los veure, amb ganes de comprovar com les cançons de Loveless sonarien en directe; tot i que amb alguna por per les cròniques sobre l’actuació a l’aire lliure del dia anterior, que en criticaven el volum excessiu i un so massa confús.
I de volum n’hi va haver. Només comparable a l’experiència de Mogwai al mateix primavera fa uns anys, els taps imprescindibles que repartien a l’entrada de l’auditori no van ser suficients per a molts dels qui es van atrevir. Els darrers 15 minuts va ser una prova duríssima, però abans vam poder disfrutar de la bellesa de les cançons, potser amb unes veus massa apagades, però amb un mur de so en el que vam poder destriar les melodies impossibles i addictives del senyor Shields i companyia. Una experiència sònica.
Al nou escenari d’enguany vam veure els darrers concerts del divendres. Los Punsetes, madrilenys i amb una proposta directa i original. La seva cantant només va moure els llavis; es va quedar immòbil i des del mig de l’escenari va anar desgranant una lletania de tons greus i incisius.
Fucked up són una colla d’americans amb una força impressionant. Hard core amb tres guitarres, baix, bateria i un energumen cridaner al capdavant. Riffs ràpids i originals, molts bon músics i un frontman entretenint el públic, que s’ho va passar d’allò més bé.
dissabte
Amb un sol dels que pica fort, vam arribar a l’auditori a les quatre de la tarda. Teníem una cita amb els germans Kadane, capos de The New Year, projecte hereu dels mítics Bedhead. Sorprenent veure l’auditori amb més de la meitat dels seients plens, amb molts fans d’un i altre grup que van estar encantats de tenir-los a prop i tocant per ells en directe. A mi em van decebre una mica, fins i tot em vaig avorrir a estones.
Al Jeremy Jay li teníem ganes i les circumstàncies no van acabar de jugar al seu favor. Dues vegades en pocs minuts se’n va anar la llum i es van quedar ben penjats; i el públic fred. Vam acabar perdent interès. Esperarem una altra ocasió.
Els que ens van fer remenar el cul van ser Kitty, Daisy & Lewis, hereus del rock del 50’s, van semblar un illa de classicisme entre tant indie de postal.
I vam anar a sopar, perquè veure un concert amb gana no és bo i veure Neil Young amb gana segur que tampoc. Havien anunciat dues hores i mitja de concert i havíem d’anar-hi preparats. La cita era a l’escenari principal, on van acudir-hi la majoria dels qui hi havia al recinte en aquells moments. La mitjana d’edat del dissabte va pujar de manera espectacular gràcies a molts dels qui van anar a escoltar el canadenc, l’autor de Harvest.
Va començar amb una peça contundent, del Ragged Glory, del disc amb els Crazy Horse, però sense ells en aquest concert de dissabte. Va anar combinant l’electricitat amb la peces delicades amb piano i l’acústica. Combinació guanyadora i emocionant. Va acabar amb un homenatge maquíssim al a day in the life dels Beatles.
I el nostre final de recorregut va ser immillorable, amb una nova lliçó dels Sonic Youth. Impecables una vegada més, van oferir un concert perfecte, amb cançons del disc nou i alguna referència més o menys antiga. Aquests no fallen i continuen fent honor al seu nom.
A punt per l’edició número 10 de l’any vinent, el primavera ha assolit any rere any un estatus d’imprescindible entre els grans festivals d’arreu del món.
I per molts anys!!!
La veu del menut Jason Molina és immensa. Lluitant contra el sol de les 6 de la tarda, acompanyat pels Magnolia electric co. van oferir una classe avançada de música d'arrels americanes (del nord) que va anar creixent en intensitat.
Una estona abans vam assistir a la sessió estiuenca dels Extraperlo. Alguns dels qui escoltaven el cantant per primera vegada potser van pensar que qualsevol pot cantar en un grup, sentint com desafinava. Però aquell flow malgirbat i greu va acabar fent-se simpàtic i un bon contrapunt a la música alegre i viva de la banda.
La tarda a l’auditori prometia i la cosa va acabar sent espectacular. L’auditori és un espai ideal gairebé per a qualsevol proposta i dissabte en vam veure dues del tot diferents; de l’elegància de Joe Henry al tsunami de My Bloody Valentine.
Henry, ara assegut davant del piano, ara amb la guitarra a la mà, va oferir una hora escassa de bon gust i classe. Acompanyat pel so del contrabaix i una bateria, la gent va quedar muda davant les històries de l’americà. Amb regust de clàssic.
La colla dels My Bloody Valentine oferien la segona oportunitat d’escoltar-los al primavera 2009. Anàvem convençuts de voler-los veure, amb ganes de comprovar com les cançons de Loveless sonarien en directe; tot i que amb alguna por per les cròniques sobre l’actuació a l’aire lliure del dia anterior, que en criticaven el volum excessiu i un so massa confús.
I de volum n’hi va haver. Només comparable a l’experiència de Mogwai al mateix primavera fa uns anys, els taps imprescindibles que repartien a l’entrada de l’auditori no van ser suficients per a molts dels qui es van atrevir. Els darrers 15 minuts va ser una prova duríssima, però abans vam poder disfrutar de la bellesa de les cançons, potser amb unes veus massa apagades, però amb un mur de so en el que vam poder destriar les melodies impossibles i addictives del senyor Shields i companyia. Una experiència sònica.
Al nou escenari d’enguany vam veure els darrers concerts del divendres. Los Punsetes, madrilenys i amb una proposta directa i original. La seva cantant només va moure els llavis; es va quedar immòbil i des del mig de l’escenari va anar desgranant una lletania de tons greus i incisius.
Fucked up són una colla d’americans amb una força impressionant. Hard core amb tres guitarres, baix, bateria i un energumen cridaner al capdavant. Riffs ràpids i originals, molts bon músics i un frontman entretenint el públic, que s’ho va passar d’allò més bé.
dissabte
Amb un sol dels que pica fort, vam arribar a l’auditori a les quatre de la tarda. Teníem una cita amb els germans Kadane, capos de The New Year, projecte hereu dels mítics Bedhead. Sorprenent veure l’auditori amb més de la meitat dels seients plens, amb molts fans d’un i altre grup que van estar encantats de tenir-los a prop i tocant per ells en directe. A mi em van decebre una mica, fins i tot em vaig avorrir a estones.
Al Jeremy Jay li teníem ganes i les circumstàncies no van acabar de jugar al seu favor. Dues vegades en pocs minuts se’n va anar la llum i es van quedar ben penjats; i el públic fred. Vam acabar perdent interès. Esperarem una altra ocasió.
Els que ens van fer remenar el cul van ser Kitty, Daisy & Lewis, hereus del rock del 50’s, van semblar un illa de classicisme entre tant indie de postal.
I vam anar a sopar, perquè veure un concert amb gana no és bo i veure Neil Young amb gana segur que tampoc. Havien anunciat dues hores i mitja de concert i havíem d’anar-hi preparats. La cita era a l’escenari principal, on van acudir-hi la majoria dels qui hi havia al recinte en aquells moments. La mitjana d’edat del dissabte va pujar de manera espectacular gràcies a molts dels qui van anar a escoltar el canadenc, l’autor de Harvest.
Va començar amb una peça contundent, del Ragged Glory, del disc amb els Crazy Horse, però sense ells en aquest concert de dissabte. Va anar combinant l’electricitat amb la peces delicades amb piano i l’acústica. Combinació guanyadora i emocionant. Va acabar amb un homenatge maquíssim al a day in the life dels Beatles.
I el nostre final de recorregut va ser immillorable, amb una nova lliçó dels Sonic Youth. Impecables una vegada més, van oferir un concert perfecte, amb cançons del disc nou i alguna referència més o menys antiga. Aquests no fallen i continuen fent honor al seu nom.
A punt per l’edició número 10 de l’any vinent, el primavera ha assolit any rere any un estatus d’imprescindible entre els grans festivals d’arreu del món.
I per molts anys!!!
dimarts, 26 de maig del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)