Ja fa dies del concert, però encara en mantinc un record ben viu, o sigui que miro de transcriure alguns dels pensaments que m’han acompanyat des de les 10 i 10 del dijous 27 d’octubre, moment en què apareixien damunt de l’escenari del Casino de l’Aliança del Poble Nou de Barcelona Will Oldham i els músics que el van acompanyar.
Bé, aquests records em situen una mica abans d’entrar al Casino, mirant la gent que feia cua amb nosaltres. La majoria dels qui hi érem en tenim entre 30 i 40 i alguns ja enfilen cap als 50. Pocs joves (dels de menys de 25, vull dir) entre els qui esperàvem entrar al teatre; o potser n’hi havia més dels que semblava, però les barbes indie de molts d’ells feien difícil precisar si ja havien nascut quan Oldham va treure el primer disc com a Palace Brothers.
Després de tres quarts d’hora ben entretinguts i agradables escoltant El Hijo, arribava l’hora de Bonnie Prince Billy. Per cert, m’explicava el Marc, amb qui vaig anar al concert, que aquesta era la segona vegada que veia Oldham en directe i que l’altra vegada li feien de banda d’acompanyament els Migala, banda que liderava Abel Hernández, ara líder de El Hijo.
S’apaguen els llums, apareixen en escena els músics de la banda i, finalment, Will Oldham disfressat de Bonnie Prince Billy. Comença a sonar la música i el nostre home comença a cantar. Quina veu! Em quedo clavat a la butaca i l’escolto amb un somriure babau. Tot sona perfecte i, tot i no conèixer prou les cançons que canta, gaudim escoltant-lo i observant cada inflexió que fa, modulant la veu segons li convé i amb una facilitat impressionant.
És tot un personatge i la veu és el seu recurs principal i el millor, però no l’únic. Necessita moure’s i ho fa d’una manera estrambòtica: va vestit d’una manera molt formal, amb americana i pantalons foscos i una camisa, que es mouen pengim penjam al ritme dels seus moviments estranys. Fa equilibris i ara sembla un flamenc, clavat a terra amb una pota i amb l’altra alçada, i així s’està una bona estona mentre canta. Et sembla un fric, però acabes pensant que no te’l podries imaginar ballant de cap altra manera.
L’altre acompanyant de luxe i segon element destacable és Emmett Kelly, guitarra i veu en alguns moments. Ell va exercir de líder de la banda pel que fa a la música, dirigint-los i afegint a les cançons uns tocs de guitarra de molta qualitat. Ells tres, Oldham, Olsen i Kelly van ser els grans protagonistes de la nit, amb el suport d’uns músics també molt bons que van ajudar a crear les atmosferes adequades a cada moment.
El concert va ser dels que recordarem, molt intens tot i la tranquil•litat aparent de la proposta. Els músics també van passar-ho molt bé i el punt culminant de tot plegat va ser, després d’un parell de bisos, quan Oldham va baixar de l’escenari i va enfilar pel passadís central del pati de butaques, cantant sense micro i proposant un diàleg cantat a Angel Olsen. Tot el teatre dempeus i en silenci escoltant un i l’altra, conscients de la màgia del moment.
Com deia abans, aquest no és el millor disc de Bonnie Prince Billy, però crec que té un gran mèrit, i demostra el bo que és Oldham, que amb la base d’aquest material fos capaç de crear un espectacle com el que vam veure. Part del seu gran mèrit és haver-se rodejat d’aquests músics que van acompanyar-lo per crear un parell d’hores de música bellíssima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada