Puntual, després de l'actuació del líder d'Evripidis and his Tragedies, John Grant va aparèixer dalt l'escenari de la sala Apolo de Barcelona just com ens l'imaginàvem: barbut i amb camisa fosca per fora dels pantalons. En un perfecte castellà es va disculpar per no parlar català i va arrencar amb You don't have to, tema que preveu incloure al nou disc que començarà a enregistrar a Texas a finals de gener del 2012, després de la gira de presentació del seu únic i magnífic disc, que va començar ja fa 2 anys. Tot seguit seu al piano, hàbitat al que ens té acostumats, per interpretar Vietnam, que esperem s'inclourà al seu segon àlbum i que tornarà a comptar amb Midlake a la producció. I, a partir d'aquí, se succeeixen 10 de les 12 grans cançons que integren l'impressionant Queen of Denmark (2010): Sigourney Weaver, Where Dreams Go To Die (la intro de la qual compta amb un efecte sintètic que fa que desitgem que acabi el més aviat possible per tornar a gaudir de la clara i greu veu del músic de Michigan!), I Wanna Go To Marz, Chicken Bones (on torna a deixar les tecles principals, per a un sol tema, al músic que l'acompanya i que presenta amb el nom de Christopher), It's Easier (en clau music hall), Outer Space, TC And Honeybear, Caramel i l'impressionant Queen of Denmark. Grant no renega de la bellesa del passat i recupera un parell de composicions de la seva època amb The Czars: la sublim Drug i Little Pink House (que torna a tocar per retre homenatge a la seva àvia, en qui estava inspirada i que va morir fa un parell d'anys). L'únic bis després d'hora i mitja de directe és JC Hates Faggots, on torna al pla vertical per posar la cirereta a una nit que ens fa aixecar-nos de les cadires disposades a totes les seves actuacions i tornar a casa feliços i contents d'haver gaudit d'un gran concert.
Rebeca Martín Retuerto
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada