Holter vs. Anderson

JULIA HOLTER_Sidecar_22 juny 2012

La tarda de divendres prometia i acabaria de manera immillorable al Sidecar, per veure i escoltar-hi la Julia Holter, carregat d’esperança i convenciment (a parts iguals) que les cançons del seu disc Ekstasis sonarien màgiques com quan les escolto a casa, davant del tocadiscos.

Com a aperitiu a aquest plat suculent havia escollit una proposta adjectivada per alguns també com a màgica. Si més no, així qualifiquen sovint l’univers del director de cinema Wes Anderson, que ens ofereix una altre episodi de la seva manera de veure el món a la seva peli nova, Moonrise kingdom.

Així doncs, començava una tarda nit amb esperances de passar-la sense tocar de peus a terra, una estona acompanyat d’imatges i l’altra parant l’orella. I val a dir que les imatges del film d’Anderson són boniques i el director és capaç de crear un film estèticament molt atractiu, passant pel seu filtre surrealista els colors i paisatges dels Estats Units de mitjan anys 60. Però, d’altra banda, s’ho juga tot a aquesta aposta visual i reserva poc pes a la història que l’acompanya. Anderson no explica res que no ens hagin explicat d’altres vegades i el paper brillant amb què l’embolica no és suficient.

Així doncs, amb el cap ple de coloraines però també un pèl decebut (tenia ganes de veure-la, però tampoc sóc un fan d’Anderson), vaig enfilar cap al Sidecar, on els fidels de l’Ekstasis de Julia Holter esperaven pacientment el moment de començar a escoltar les seves cançons. Una de les preguntes que em feia era amb quina formació i de quins instruments s’acompanyaria per reproduir i transmetre en directe la delicadesa d’aquelles cançons. En algunes de les primeres crítiques que vaig llegir sobre el seu últim disc, ens advertien que calia tenir paciència, ja que en un primer moment podria semblar que les cançons transmetessin cert deix de new age cutre. Però si perseveres l’èxit està assegurat i quan t’atrapa caus rendit, submergit en la delicadesa de la seva música.

Cello, bateria, teclats tocats per la Julia i, al centre i per damunt de tot i tots nosaltres, la seva veu. Amb aquests elements fou capaç de transmetre tota la força i tota la màgia d’Ekstasis, un dels discos de l’any, una joia que en certs moments sona a caixa de música de les de ballarina amb braços alçats i en altres et situa al bell mig d’una catedral gòtica de parets que s’enfilen fins el cel. La veu de Holter és l’element més important i que més destaca, et fa somiar i t'eleva, però la música que l’acompanya és clau per crear aquestes atmosferes oníriques i carregades de detalls evocadors, que van saber projectar els tres músics des de l’escenari.

Quan va cantar in the same room, com a moment culminant de la nit, em vaig notar lleuger i em va semblar que m’elevava uns centímetres, que els peus no em tocaven a terra...