L’Estival de jazz
comença a ritme de blues
Al
cinema, així ha començat la segona edició de l’Estival de Jazz d’Igualada. La
projecció de Sita sings the blues, de
Nina Paley, finalment es traslladà al vestíbul de l’Ateneu Igualadí, ja que
fer-la a l’aire lliure, en aquests dies de ruixats traïdors, hauria sigut massa
arriscat. La gent el va omplir i la coloraina i els dibuixos s’han instal·lat a
la pantalla, amb tot a punt pel viatge cap a la Índia. Un país ben allunyat del
jazz, direu amb raó; però ja se sap que la ficció no té límits i els
experiments, a vegades, surten bé.
Déus
i mites de la Índia més remota comparteixen pantalla i història amb la
directora de la peli, que aquí esdevé personatge dibuixat. Són dues històries
que volen ser paral·leles, en clau femenina; l’experiment funciona i el contrast de dibuixos, colors i
temps flueix davant dels ulls de l’espectador, que es deixa endur.
La
història principal és la de la Sita i el seu amor incondicional vers el seu
príncep, submisa fins i tot quan la covardia d’ell l’acaba allunyant del seu
costat. Els dibuixos ens situen a l’India del segle XIV aC, en una família
reial de culebrot (no crec que n’hi hagi de cap altre tipus) on les enveges i
d’altres baixeses humanes marquen el dia a dia. La referència literària és el
Ramayana, el text sagrat de l’hinduisme que narra en vers l’epopeia de Rama en
la seva lluita amb Ravana per aconseguir estar amb la seva esposa Sita. Mite i
llegenda, la directora de la peli pren aquesta història com a paisatge de fons,
però decideix explicar-la des del punt de vista de la seva protagonista
femenina.
Els
dibuixos recorden l’iconografia hindú i aporten un color i elegància potents, traçats
en dues dimensions, dibuixos plans (sense profunditat), amb els moviments
rudimentaris que aquest format permet i que, de fet, reforcen la llunyania en
l’origen de la història. Menció especial per la veu narradora, repartida en
tres personatges no gaire ben informats sobre el mite que expliquen, però que
fan avançar el relat amb un humor i sarcasme molt ben aconseguits.
Acompanyant
aquests dibuixos d’estil hindú que expliquen la història general, n’hi ha uns
altres que se centren en la Sita; de traç modern, arrodonit, però mantenint reconeixible
l’origen dels personatges, que en tot moment pots identificar amb els seus
dibuixos homòlegs mil·lenaris. En aquest segon nivell narratiu, la Sita canta
per explicar com se sent a cada moment: contenta i en un núvol pel seu amor
feliç, confosa o turmentada quan aquest li gira la cara. La seva originalitat
prové de la seva veu, que és la de la cantant de jazz americana dels anys 30
Annette Hanshaw, de la qual la directora del film ha escollit una cançó o altra
en funció de l’estat d’ànim de la Sita.
La
Sita canta els seu blues particular en clau de jazz. I la Nina, la directora
del film, veu en ella un mirall d’on extreure’n lliçons de vida.
Pau Ricart Roca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada