Avui el Ferran Palau, cantant dels Anímic, visitarà el Subterrani. L'entrevistarem, a ell i el Jordi Matas, productor del seu primer disc, L'aigua del rierol (Amniòtic Records). A veure si, a més, tenim la sort que ens regalin alguna cançó en directe.
Així enregistrarem el Subterrani, que emetrem diumenge vinent dia 29 a l'hora habitual, les 20h.
Avui mateix tocaran en directe al Hot Blues d'Igualada. No us els perdeu! L'entrada és lliure. Ales 22'30h.
Programa de ràdio en antena des de 1993. Actualment a Ràdio Igualada, dimecres de 21h a 22h
dijous, 26 d’abril del 2012
dilluns, 16 d’abril del 2012
dilluns, 2 d’abril del 2012
LAMBCHOP. Sala Apolo. Barcelona, 30-3-2012
Una estona abans d’entrar a la sala on m’enamoraria dels Lambchop per primer cop, observava el joc d’un nen amb el seu pare asseguda a la primavera d’una terrasseta del Poble Sec. Embadalida amb l’espontaneïtat de l’escena pensava en el que ens impulsa a anar a escoltar música en directe. Pensava en les inèrcies, les fugides, el desatordiment i en com els concerts ens desperten la sensació tàctil de recuperar un present que se’ns escapa. Uns moments després, a través de la nena que també sóc, el present atrapat em regalava una experiència impagable.
L’exquisida sala gran de l’Apolo estava mig plena i la banda de Nashville no es va fer esperar. “Give it” va ser la seva emocionant carta de presentació i de seguida em va quedar clar que la meva vital presència entre el respectuós silenci del públic encaixaria perfectament amb el benestar que encomanaven les sis persones que somreien entre mirades còmplices dalt de l’escenari.
En Kurt Wagner i la seva banda Lambchop presentaven a Barcelona un disc intens, “Mr. M”, nascut del dolor per la pèrdua del seu amic Vic Chesnut. Però malgrat la intensitat i profunditat de les cançons dibuixades amb una precisió artesana, semblava que un cop més, la creació sorgida del fons d’una ànima havia aconseguit transformar el patiment en catarsi i digestió. Em resulta difícil explicar l’emoció que vaig sentir. La pell se’m va eriçar irremeiablement i durant dues hores el meu rostre es va transformar en un somriure complert, salat a voltes. Va ser una lliçó magistral d’excel•lència i matís des de la humilitat i l’alegria, amb notes precises, petites i delicades que van aconseguir teixir de vellut tot l’espai que ens envoltava.
En un moment del concert, vam deixar de veure el perfil cobert amb una gorra d’en Kurt per obervar-lo fit a fit mentre demanava al públic si algú feia anys aquell dia i, en un gest de celebració de la vida i els seus cicles, va prendre de la mà una afortunada noia per asseure-la enmig dels músics i cantar-li una cançó a cau d’orella. Tampoc va faltar l’acudit del pianista Tony Crow i les ironies amb que la resta de músics el van rebre, per acabar nomenant-se entre riures i amb encert “the kings of relief”. Estaven molt contents de ser allà, van dir, i ho encomanaven.
Poc després de fer-nos xiular “Up with people” del seu disc Nixon, es van encendre els llums. Els músics es van abraçar i el somrient Sr. Wagner va baixar entre el públic per signar vinils i fer-se fotografies amb els extasiats fans. Vaig apropar-m’hi amb timidesa i amb una mirada clara vaig poder donar-li les gràcies, profundament commoguda per les dues hores de present excepcional que havia viscut.
La mirada del nen és al nostre abast i si tenim la fortuna de posar-la en el fer dels savis el resultat final s’apropa –encara que només sigui durant una estona- a allò tan esmunyedís i rotund que anomenem felicitat.
Estefunnygrateful
L’exquisida sala gran de l’Apolo estava mig plena i la banda de Nashville no es va fer esperar. “Give it” va ser la seva emocionant carta de presentació i de seguida em va quedar clar que la meva vital presència entre el respectuós silenci del públic encaixaria perfectament amb el benestar que encomanaven les sis persones que somreien entre mirades còmplices dalt de l’escenari.
En Kurt Wagner i la seva banda Lambchop presentaven a Barcelona un disc intens, “Mr. M”, nascut del dolor per la pèrdua del seu amic Vic Chesnut. Però malgrat la intensitat i profunditat de les cançons dibuixades amb una precisió artesana, semblava que un cop més, la creació sorgida del fons d’una ànima havia aconseguit transformar el patiment en catarsi i digestió. Em resulta difícil explicar l’emoció que vaig sentir. La pell se’m va eriçar irremeiablement i durant dues hores el meu rostre es va transformar en un somriure complert, salat a voltes. Va ser una lliçó magistral d’excel•lència i matís des de la humilitat i l’alegria, amb notes precises, petites i delicades que van aconseguir teixir de vellut tot l’espai que ens envoltava.
En un moment del concert, vam deixar de veure el perfil cobert amb una gorra d’en Kurt per obervar-lo fit a fit mentre demanava al públic si algú feia anys aquell dia i, en un gest de celebració de la vida i els seus cicles, va prendre de la mà una afortunada noia per asseure-la enmig dels músics i cantar-li una cançó a cau d’orella. Tampoc va faltar l’acudit del pianista Tony Crow i les ironies amb que la resta de músics el van rebre, per acabar nomenant-se entre riures i amb encert “the kings of relief”. Estaven molt contents de ser allà, van dir, i ho encomanaven.
Poc després de fer-nos xiular “Up with people” del seu disc Nixon, es van encendre els llums. Els músics es van abraçar i el somrient Sr. Wagner va baixar entre el públic per signar vinils i fer-se fotografies amb els extasiats fans. Vaig apropar-m’hi amb timidesa i amb una mirada clara vaig poder donar-li les gràcies, profundament commoguda per les dues hores de present excepcional que havia viscut.
La mirada del nen és al nostre abast i si tenim la fortuna de posar-la en el fer dels savis el resultat final s’apropa –encara que només sigui durant una estona- a allò tan esmunyedís i rotund que anomenem felicitat.
Estefunnygrateful
divendres, 30 de març del 2012
dimecres, 28 de març del 2012
LOW: Sala Apolo, Barcelona. 27-3-2011
TOT COR
I'm nothing but heart... tot cor, vaja. Això cantava i repetia com si fos un salm Alan Sparhawk, en un dels bisos del concert d'ahir a l'Apolo de Barcelona. Va ser una de les cançons que van escollir del seu disc més recent, C'mon, un altre episodi en la història d'aquest trio de Duluth que ahir tornaven a visitar la ciutat de Barcelona.
Entrava a l'Apolo després de molt temps; pensava que la raó deu tenir a veure amb una combinació de factors que inclou el canvi en els darrers 10 anys de l'escena de concerts (i de l'escena musical en general), que s'han mogut cap als grans festivals en detriment de les sales (això no vol dir que hi hagi menys concerts, segurament al contrari, però alguns dels grups que visitaven Barcelona fa uns anys, ara només vénen si els contracten els festivals grans).
Mitjana de l'edat del públic a la ratlla dels 40 i prou còmodes, sense que l'Apolo s'arribés a omplir del tot. Molts dels que hi erem coneixem Low des de fa anys i podem considerar-nos fidels feligresos del seu credo musical. Però el cas és que al concert m'hi acompanyava una debutant, que tan sols havia escoltat alguna cançó del seu disc més recent, i mai els havia vist en directe. Les seves impressions després del concert reproduien les que havia tingut jo en els primers moments d'escoltar la seva música, segurament, i si no ho recordo malament, el disc Long division del 1995. S'havia vist sorpresa per aquesta cadència lenta i repetitiva que en un primer moment no li quedava clar que li agradés. Però així, de mica en mica, lentament, la seva música i la combinació de les dues veus et van atrapant, t'hipntoitzen i et produeixen un efecte narcotitzant que et va bressolant.
Segurament el repertori d'ahir era per iniciats i no el més adient per captar debutants, però el cas és que van aconseguir, de nou, el que sempre han transmès a través dels seus discos, aquesta intensitat continguda sempre a punt d'esclatar, l'atmosfera de ritual religiós i la màgia de les dues veus entrellaçades.
Llarga vida a LOW!
Entrava a l'Apolo després de molt temps; pensava que la raó deu tenir a veure amb una combinació de factors que inclou el canvi en els darrers 10 anys de l'escena de concerts (i de l'escena musical en general), que s'han mogut cap als grans festivals en detriment de les sales (això no vol dir que hi hagi menys concerts, segurament al contrari, però alguns dels grups que visitaven Barcelona fa uns anys, ara només vénen si els contracten els festivals grans).
Mitjana de l'edat del públic a la ratlla dels 40 i prou còmodes, sense que l'Apolo s'arribés a omplir del tot. Molts dels que hi erem coneixem Low des de fa anys i podem considerar-nos fidels feligresos del seu credo musical. Però el cas és que al concert m'hi acompanyava una debutant, que tan sols havia escoltat alguna cançó del seu disc més recent, i mai els havia vist en directe. Les seves impressions després del concert reproduien les que havia tingut jo en els primers moments d'escoltar la seva música, segurament, i si no ho recordo malament, el disc Long division del 1995. S'havia vist sorpresa per aquesta cadència lenta i repetitiva que en un primer moment no li quedava clar que li agradés. Però així, de mica en mica, lentament, la seva música i la combinació de les dues veus et van atrapant, t'hipntoitzen i et produeixen un efecte narcotitzant que et va bressolant.
Llarga vida a LOW!
dilluns, 19 de març del 2012
BEACH HOUSE_Myth
BEACH HOUSE avancen una cançó del proper disc, el primer des d'aquell extraordinari Teen dream.
Subterrani del 18-3-2012. ALADO SINCERA_Pacífico
Vam convidar ALADO SINCERA perquè volíem parlar del seu disc nou, Pacífico.
dilluns, 12 de març del 2012
dimecres, 7 de març del 2012
crònica del concert de SIDONIE
L'hàbit no fa el monjo
Barcelona. 28 de febrer de 2012. Palau de la Música. 9 de la nit tocades i 4 individus vestits de frare apareixen dalt de l'escenari del meravellós edifici que Lluís Domènech i Montaner va construir sobre el 1900. Però que no havien de tocar avui Sidonie, dintre de la tretzena edició del festival del Mil•leni? Oi, i tant! Cauen les pesades vestidures i comença el ball de carnaval al que el trio de Barcelona ens havia convidat per recordar-nos que, després de 15 anys fent rock and roll, s'han convertit en unes veritables bèsties del directe. A la seva web havien promès que convidarien a una copa de cava a tot aquell que es presentés al concert amb una màscara (per retre el seu homenatge particular al carnaval que se celebrava a Venècia al segle XVII durant... 6 mesos!). Amb la companyia de l'experimentat músic asturià David T. Ginzo (guitarra, teclats i percussió) Sidonie van esgranar gran part d'El Fluido García (2011), apart de sorprendre'ns amb versions de Queen (Another One Bites The Dust) i The Everly Brothers (All I have to do is dream). Amb aquesta van encetar el bis i van acabar de ficar-se tot el públic a la butxava: al bell mig de la platea de la joia modernista, desendollats i envoltats d'iPhones i càmeres que immortalitzaven el preciós moment (com podreu comprovar als 2 enllaços inclosos al final de l'article: l'assaig del tema abans del concert i el màgic moment tal qual). Durant les 2 hores, un Marc Ros (veu i guitarra) d'allò més loquaç no va escatimar en detalls simpàtics sobre els problemes de censura que han patit videoclips seus com El Bosque o la mateixa formació de la banda, on el bateria Axel Pi va ser el causant de la ruptura amorosa entre el duo format pel cantant i el baixista Jesús Senra, originant-se després un triangle tan ben avingut (almenys ho semblen donat el bon rotllo que es porten durant el directe) i que sembla haver fet un pacte amb el diable. S'extingeix la música, els 4 músics es posen les seves màscares, demanen als assistents que facin el mateix i fan la foto de (gran) família. 11 de la nit i la lleugera sospita de què a Sidonie encara els queden molts vestits per emprovar-se... afortunament!
Sidonie assagen la seva versió d'All I have to do is dream:
http://www.youtube.com/watch?v=0zmk-psa_8Y&feature=related
Sidonie versionen en acústic All I have to do is dream al Palau de la Música:
http://www.youtube.com/watch?v=IzQ-tCt8S1c
Rebeca Martín Retuerto
Barcelona. 28 de febrer de 2012. Palau de la Música. 9 de la nit tocades i 4 individus vestits de frare apareixen dalt de l'escenari del meravellós edifici que Lluís Domènech i Montaner va construir sobre el 1900. Però que no havien de tocar avui Sidonie, dintre de la tretzena edició del festival del Mil•leni? Oi, i tant! Cauen les pesades vestidures i comença el ball de carnaval al que el trio de Barcelona ens havia convidat per recordar-nos que, després de 15 anys fent rock and roll, s'han convertit en unes veritables bèsties del directe. A la seva web havien promès que convidarien a una copa de cava a tot aquell que es presentés al concert amb una màscara (per retre el seu homenatge particular al carnaval que se celebrava a Venècia al segle XVII durant... 6 mesos!). Amb la companyia de l'experimentat músic asturià David T. Ginzo (guitarra, teclats i percussió) Sidonie van esgranar gran part d'El Fluido García (2011), apart de sorprendre'ns amb versions de Queen (Another One Bites The Dust) i The Everly Brothers (All I have to do is dream). Amb aquesta van encetar el bis i van acabar de ficar-se tot el públic a la butxava: al bell mig de la platea de la joia modernista, desendollats i envoltats d'iPhones i càmeres que immortalitzaven el preciós moment (com podreu comprovar als 2 enllaços inclosos al final de l'article: l'assaig del tema abans del concert i el màgic moment tal qual). Durant les 2 hores, un Marc Ros (veu i guitarra) d'allò més loquaç no va escatimar en detalls simpàtics sobre els problemes de censura que han patit videoclips seus com El Bosque o la mateixa formació de la banda, on el bateria Axel Pi va ser el causant de la ruptura amorosa entre el duo format pel cantant i el baixista Jesús Senra, originant-se després un triangle tan ben avingut (almenys ho semblen donat el bon rotllo que es porten durant el directe) i que sembla haver fet un pacte amb el diable. S'extingeix la música, els 4 músics es posen les seves màscares, demanen als assistents que facin el mateix i fan la foto de (gran) família. 11 de la nit i la lleugera sospita de què a Sidonie encara els queden molts vestits per emprovar-se... afortunament!
Sidonie assagen la seva versió d'All I have to do is dream:
http://www.youtube.com/watch?v=0zmk-psa_8Y&feature=related
Sidonie versionen en acústic All I have to do is dream al Palau de la Música:
http://www.youtube.com/watch?v=IzQ-tCt8S1c
Rebeca Martín Retuerto
Subscriure's a:
Missatges (Atom)