keep on ROLLING (STONES)

50 anys de Rolling Stones! Això ens trasllada a l'any 1962 per trobar el moment en què aquests anglesos comencen a escriure la seva història, aquest relat musical que filtra el llegat del blues americà i el transforma en una altra cosa.

Un dels discos que més recordo haver escoltat a l'institut, just quan els Rollings debien celebrar el seu 30è aniversari, és la compilació Hot Rocks (1964-1971), un vinil doble que em va deixar una companya de classe amb les cançons de la que ha estat, segurament, la seva millor època. Vaig exprémer aquells vinils amb l'avidesa d'algú que amb encara no vint anys descobria una espècie de misteri revelat en cada cançó.
Under my thomb i Gimme shelter són les meves preferides entre tots els clàssics que hi ha, sobretot Gimme shelter.

He escoltat Gimme shelter moltíssimes vegades i segurament és de les cançons que més vegades m'han posat la pell de gallina, literalment. El fenomen es produeix gairebé de manera màgica i invariable en el moment en què Merry Clayton fa el seu solo de veu, després del solo de guitarra de l'amic Keith Richards.

De fet, és amb un punteig de Richards que comença la cançó, punteig que serveix com a intro insinuant, carregada de misteri gràcies a l'acompanyament dels cors i el güiro. Aviat es produeix un dels moments màgics de la cançó i potser no gaire evidents, però que crec clau després d'haver-la escoltat milers de vegades: aquesta intro culmina amb les notes greus del piano, que dóna pas al baix, que entra gravíssim per acompanyar tota la cançó i dotar-la d'una atmosfera sempre a punt d'esclatar: aquest so saturat del baix crea un ambient carregat que és una de les claus de la cançó. La lletra parla dels horrors de la guerra (la del Vietnam en aquell 1969) i la música que l'acompanya és l'acompanyament perfecte.

Quan arriba el solo de Keith Richards ens trobem al moment previ de l'aparició de la veu de Merry Clayton, que entra imponent i meravellosa per repetir la salmòdia rape, murder, it's just a shot away, it's just a shot away. La tercera vegada que la repeteix, quan diu murder, se li trenca la veu i, allà, de fons, algú fot un crit, com volent dir, òstia puta quina bestiesa!, que em sembla que és el que diu el meu cos sencer cada vegada que ho escolto. Poseu-vos uns cascos i escolteu-ho.

aquí teniu la cançó, interpretada l'any 1969, però sense la intervenció de Merry Clayton. La cançó original del disc (Let it bleed, 1969) amb la veuota de la Clayton la podeu escoltar aquí.

CRÒNICA LEMON

Vaig tenir la temptació, feliçment superada (no pas tal i com diu Oscar Wilde que cal superar-les, o sigui, caient-hi, sinó tirant pel dret), de perdre'm una part de la programació del Lemon Day 2012. La qüestió és que a Igualada un esdeveniment tan important com la festa dels globus té entre la seva programació un esdeveniment molt atractiu i recomanable com el night glow, un glop de nit amb globus i foc voleiant pel cel igualadí. I l'oferta d'assistir-hi en la millor de les companyies va fer trontollar, per moments, la decisió d'assistir a l'edició número set del Lemon Day.

Però afortunadament em vaig mantenir ferm en la meva voluntat de pujar a Kape a passar una altra bona estona a la Font Cuitora, enmig de música i bona gent. I vaig encertar; vam encertar tots aquells qui vam decidir anar-hi, ja que l'edició 7 ha resultat ser la millor de totes les que s'han fet fins ara. I dir això no és dir qualsevol cosa, ja que cada any des del primer el Lemon ha anat millorant. A priori, les possibilitats d'aquest triomf era evident i només calia mirar el cartell i confiar que els amics de Kape fessin el que han demostrat que saben fer, però el resultat final va superar les millors expectatives i segur que recordarem aquesta edició com un moment especial en la història del festival.

La primera sorpresa va ser veure tanta gent a primera hora, quan la MARINA GALLARDO obria el festival, encara de dia. L'experiència ens feia recordar que a aquelles hores d'altres anys érem quatre els qui voltàvem sota els plataners, esperant rebre la resta de la gent que arribaria quan s'hagués fet fosc. Vam ser a temps d'escoltar un parell o tres de cançons, que ens van enganxar ràpidament.

Ja situats, ens disposàvem a escoltar els barbuts de València, la ciutat de la merda, com va dir SÈNIOR (la veu d'aquesta colla de COR BRUTAL) en una de les primeres frases que va deixar anar. Una bandera americana cap per avall amb les franges grogues enlloc de blanques, presidia l'escenari. Si no fos pel seu accent d'aragonès meridional haguessin passat per quatre cowboys perduts per l'Anoia. El seu concert va ser el primer gran moment de la jornada, en una mena d'americana feta a la seva manera, amb lletres punyents i compromeses amb allò de viure amb totes les ganes. I ens les van saber transmetre, aquestes ganes; i vam acabar tots amb ganes de més i un somriure als llavis.

Feliços, ja ens havia entrat la gana i enfilàvem a fer la cua llarga per comprar el tiquet de l'àpat, el pas previ a un soparet també ja famós entre els assistents assidus al festival. I vet aquí que ja arribava el meu torn i veig l'Estefania arrencant alguns cartells informatius de l'oferta de menjars. Eren quarts de 10 de la nit i la gentada havia arrasat les existències de botifarra i amanides diverses; només podíem menjar entrepans freds. No va ser un drama, però ens va saber greu no poder fer el ritual del sopar amb la música de fons. En canvi vam haver de decidir acostar-nos a algun lloc del poble per sopar-hi, decisió que va comportar que ens perdéssim un dels grans concerts de la nit, segons ens van explicar alguns amics, el de l'AINARA LEGARDON.

Vam arribar just a temps de situar-nos enmig del públic per escoltar els AINA, grup del que tothom en parlava meravelles i que estàvem convençuts que ja mai arribaríem a veure. Però la reunió de retrobament ho ha fet possible i els del Lemon han estat llestos i ràpids per fer que fossin a Capellades. Molt potents i vigents, amb un discurs que encara avui triomfaria. Dissabte van triomfar i segurament van ser un dels motius que expliquen l'afluència massiva del Lemon d'enguany.

L'altre argument contundent que potser explica l'augment de públic del festival en aquesta edició és la presència de LISABÖ. Precedits de l'actuació fa unes setmanes al Primavera Sound i conscients que són difícils de veure per les nostres terres, segurament van fer descobrir per primera vegada aquest festival a gent que no sabia que Capellades existís. I parlant d'arguments contundents, a la música dels bascos si algun objectiu li escau, segurament contundent sigui el més adequat. Crec que el seu mèrit més destacable és la seva capacitat per mantenir una proposta intensa (molt intensa) al llarg de tot el concert. Dos baixos, dues bateries i dues guitarres utilitzats com destrals en una batalla sense treva. Parlant del concert després de la batalla, hi havia qui deia que potser calia oferir alguna cosa més que la intensitat, del tot impactant i destacable, però no suficient. Sigui com sigui, va ser un cop de puny d'aquells que recordarem.

Alguns van desfilar després de l'experiència sònica servida pels d'Irún, però els qui es van quedar podran explicar que els altres representants de València, BETUNIZER, van fer un concertàs. La seva proposta sembla incòmoda en un primer moment, però t'hi enganxes i et fan moure amb el seu minimalisme i contundència.

Tot i que vam deixar un grup d'igualadins perquè representessin la capital de la comarca fins al final del festival, alguns com nosaltres ens vam retirar abans, contentíssims i convençuts d'haver viscut el millor Lemon de la història. Si més no fins a data d'avui...

DIRTY PROJECTORS

El disc nou de DIRTY PROJECTORS pinta d'allò més bé...

la setmana del LEMON DAY

Atenció, comença avui la setmana que culminarà dissabte dia 7 amb el LEMON DAY 2012, peasso festivalacu que no us podeu perdre.

Divendres vam ser a Kape per veure un dels concerts de presentació del festival, per escoltar-hi ESPERIT!, així, amb signe d'admiració, un home orquestra que ens va deixar amb un somriure als llavis. 

Pd: També ens van acompanyar centenars d'orenetes, que van fer màgic el moment.

Crònica original (i IV)

La d’ahir va ser l’última de les sessions de L’ORIGINAL d’enguany i teníem dubtes de com aniria, ja que havíem de començar una hora més tard del que és habitual, condicionats per l’acte d’entrega dels microcurts 2012.

Finalment, tot i començar encara més tard de l’hora programada, els qui hi érem vam quedar enganxats a la cadira, veient en la primera escena del film en Nader i la Simin exposant a l’autoritat competent els seus arguments per tramitar el divorci. Va ser una entrada seca i contundent a l’Iran actual, una societat desconeguda, de ben segur, per molts de nosaltres.  

Ens vam situar ràpidament en un paisatge urbà i ens vam endinsar tot seguit dins la casa de la parella protagonista, de classe mitjana, mestre ella i treballador d’un banc ell. En la mesura que, si més no en el meu cas, descobríem per primera vegada la societat iraniana actual, cada escena aportava informació valuosa que ens situava i, al mateix temps, sovint, ens sorprenia.

De fet, entre moltes altres coses, el film és un fresc d’aquesta societat, segurament molt diferent dels estereotips que tenim presents quan pensem en un país musulmà d’avui. Així, la història ens explica mitjançant els seus protagonistes com existeix una classe mitjana preparada i culta, que conviu amb una altra de més baixa, que viu amb més dificultats. També podem reconèixer la importància de la religió en tots i cadascun dels moviments vitals dels habitants d’aquest Iran actual, que els condiciona fins a extrems inaudits per nosaltres.

La tensió que transmet la història es manté des del primer a l’últim fotograma, fins al punt que en els contadíssims moments en què apareix un somriure en alguna de les cares dels seus protagonistes et sembla veure una llum esclatant. Però la gravetat dels esdeveniments s’imposa de nou i la pal·lidesa i fredor dels colors et torna a situar enmig del drama, per moments opressiu.

La història és complexa i l’espectador acaba trobant motius per entendre que els protagonistes actuïn de la manera com ho fan. Tots ells semblen tenir, en certa manera, la raó. Però què és la raó, la veritat, qui l’ostenta? Fins a quin punt és necessari utilitzar-la sempre? La història, sempre explicada d’una manera magistral, amb uns plans i imatges importants com els mateixos diàlegs dels protagonistes, avança imparable enmig de situacions de tensió i violència continguda, culminant en un final obert que sembla voler deixar en mans de l’espectador la decisió sobre tots els dilemes morals que s’hi plantegen.

Esperem sue us hagin agradat les propostes de L'ORIGINAL d'aquest any. Esperem retrobar-vos l'any vinent, compartint històries en versió original.

Crònica original (III)

Goooooooool! Em sembla que fins i tot el Jack Nicholson va mig girar-se sobresaltat per l’esgarip d’algun veí de la plaça Pius XII que va esclatar sense poder-se (ni voler) contenir-se. Podia passar en qualsevol moment, és una de les possibilitats quan plantes la pantalla enmig del carrer a la mateixa hora en que a les cases veïnes una gentada s’aplegava també davant d’una pantalla, aquesta més petita i tenyida de verd (i roig, que dirien alguns).

A la pantalla gran, mentrestant en Jack, vestit de detectiu impecable, atenia una senyora al seu despatx que li explicava que el seu marit l’enganyava i necessitava que l’ajudés a confirmar-ho. Inici aparentment intranscendent que esdevindrà el primer episodi d’un recorregut llarg i accidentat per la ciutat de Los Angeles de mitjan anys 30.

Gittes, aquest és el cognom del nostre detectiu, s’endinsarà en un món fosc de mentides (moltes mentides), infidelitats, interessos econòmics i poders fàctics; un món d’ombres que Polanski retrata amb molt bon gust i homenatjant el millor cinema negre clàssic.

La implicació de Gittes anirà més enllà del seu compromís estrictament professional i l’enfrontarà a situacions que li fan reviure males experiències del seu passat. Chinatown és aquest passat que vol oblidar i que sembla condemnat irremeiablement a repetir.

Més enllà de la capacitat de Polanski de reproduir l’estètica d’aquell cinema negre i del Los Angeles de l’època, crec que un dels trets més destacables del film és la capacitat per transmetre aquest ambient insà i claustrofòbic, aquest laberint de mentides apilades en què una amaga l’altra en un equilibri finalment fràgil. L’aigua (i la seva gestió), l’altre gran argument dins de la història del film, que ens ajuda a conèixer aquests jocs bruts d’interessos que impliquen poderosos i polítics, baixa bruta i s’estanca. Put i ho empastifa tot.

Avui, atenció, la sessió començarà a les 23h.

última sessió de L'ORIGINAL 2012: JODAEYE NADER AZ SIMIN

Holter vs. Anderson

JULIA HOLTER_Sidecar_22 juny 2012

La tarda de divendres prometia i acabaria de manera immillorable al Sidecar, per veure i escoltar-hi la Julia Holter, carregat d’esperança i convenciment (a parts iguals) que les cançons del seu disc Ekstasis sonarien màgiques com quan les escolto a casa, davant del tocadiscos.

Com a aperitiu a aquest plat suculent havia escollit una proposta adjectivada per alguns també com a màgica. Si més no, així qualifiquen sovint l’univers del director de cinema Wes Anderson, que ens ofereix una altre episodi de la seva manera de veure el món a la seva peli nova, Moonrise kingdom.

Així doncs, començava una tarda nit amb esperances de passar-la sense tocar de peus a terra, una estona acompanyat d’imatges i l’altra parant l’orella. I val a dir que les imatges del film d’Anderson són boniques i el director és capaç de crear un film estèticament molt atractiu, passant pel seu filtre surrealista els colors i paisatges dels Estats Units de mitjan anys 60. Però, d’altra banda, s’ho juga tot a aquesta aposta visual i reserva poc pes a la història que l’acompanya. Anderson no explica res que no ens hagin explicat d’altres vegades i el paper brillant amb què l’embolica no és suficient.

Així doncs, amb el cap ple de coloraines però també un pèl decebut (tenia ganes de veure-la, però tampoc sóc un fan d’Anderson), vaig enfilar cap al Sidecar, on els fidels de l’Ekstasis de Julia Holter esperaven pacientment el moment de començar a escoltar les seves cançons. Una de les preguntes que em feia era amb quina formació i de quins instruments s’acompanyaria per reproduir i transmetre en directe la delicadesa d’aquelles cançons. En algunes de les primeres crítiques que vaig llegir sobre el seu últim disc, ens advertien que calia tenir paciència, ja que en un primer moment podria semblar que les cançons transmetessin cert deix de new age cutre. Però si perseveres l’èxit està assegurat i quan t’atrapa caus rendit, submergit en la delicadesa de la seva música.

Cello, bateria, teclats tocats per la Julia i, al centre i per damunt de tot i tots nosaltres, la seva veu. Amb aquests elements fou capaç de transmetre tota la força i tota la màgia d’Ekstasis, un dels discos de l’any, una joia que en certs moments sona a caixa de música de les de ballarina amb braços alçats i en altres et situa al bell mig d’una catedral gòtica de parets que s’enfilen fins el cel. La veu de Holter és l’element més important i que més destaca, et fa somiar i t'eleva, però la música que l’acompanya és clau per crear aquestes atmosferes oníriques i carregades de detalls evocadors, que van saber projectar els tres músics des de l’escenari.

Quan va cantar in the same room, com a moment culminant de la nit, em vaig notar lleuger i em va semblar que m’elevava uns centímetres, que els peus no em tocaven a terra...

Crònica original (II)

En pocs dies he pogut veure un parell de pel·lícules on els protagonistes són nens i adolescents. L'altre dia vaig veure 'Els nens salvatges', de Patricia Ferreira i ahir, en la segona sessió de L'ORIGINAL, 'Le gamin au vélo' (El nen de la bicicleta) dels germans Dardenne. Tot i que descriuen situacions diferents i els protagonistes també són diferents, les dues miren d'acostar-nos a vivències complexes i sovint conflictives; i en totes dues hi destaca la capacitat de qui dirigeix el film per evitar els judicis morals.

En el cas del Cyril, el nostre nen de la bici, la situació que li toca viure és de les que et mantenen amb un nus a la gola, patint per veure com avança sense remei cap a un precipici sense fons. La manera com els Dardenne t'ho ensenyen t'acosta a la història i te'n fan partícep. Els carrers del barri per on pedala en Cyril podrien ser els del nostre barri i el Cyril podria viure dos carrers més enllà de ca nostra.

En Cyril actua per impulsos, condemnat a fer front a situacions que ningú no hauria de viure mai i a les que ell s'ha d'enfrontar dia rere dia. Sort en tindrà de trobar la Samantha, la generositat de la qual ens permet agafar aire i de la qui ens sentim còmplices. Ella para els cops i serveix el Cyril de refugi, arriscant-ho tot per ell en una aposta que ens sembla condemnada al fracàs.

El triomf dels Dardenne és aconseguir que visquem la història de molt a prop, des de dins mateix, implicats al màxim i amb l'ai al cor. Una barreja de realitat i dinamisme del relat que és subtil i el fa gairebé invisible.

Avui viatgem a CHINATOWN amb en Roman Polanski

a les 22h a la plaça Pius XII d'Igualada

Crònica Original (I)

Ahir va començar L'ORIGINAL, el cicle de cinema en versió original (i subtítols) a Igualada. Des d'avui i fins divendres, penjarem una crònica de la sessió del dia anterior. Aquí teniu la primera, després de veure HIGH FIDELITY, de Stephen Frears.

Petits moments de confusió van acompanyar la inauguració de la setena edició de L’ORIGINAL, ahir a la Pius XII d’Igualada. Res, un cable que el tècnic del projector i pantalla va veure que no tenia... 5 minuts abans de començar la projecció! Però d’alguna cosa ha de servir veure que en els set anys que portem ocupant la plaça al centre d’Igualada, sempre hem pogut acabar resolent els entrebancs que apareixien sobtadament. I així, respirant fondo i relativitzant la desgràcia, passats deu minuts de les 22h engegàvem el canó de llum i començava la música.

La història és la del Rob, que ens explica, mirant-nos als ulls a través de la pantalla, les seves misèries sentimentals, els seus dubtes existencials, després de trencar amb la Laura. El paisatge, una botiga de música, la seva, plena de vinils (encara), amb cd’s traient el nas i on les cintes de cassette encara formen part del dia a dia. De fet, en aquest ambient musical, tal i com veiem al llarg de la pel•lícula, les cassettes segurament representen el format més dinàmic, el que passa de mà en mà per fer-nos escoltar l’últim descobriment, la que serveix per fer la llista del dia amb el top five de qualsevol motiu estrambòtic, la que omplen per algú amb tot l’amor i on cada cançó té el seu perquè, el seu moment, resultat d’un procés minuciós, calculat, intransferible i gairebé litúrgic.

És la vida i la música, la vida inexplicable sense el fil sonor que l’ha acompanyada i que serveix per narrar-la, com a part ineludible i com a potenciadora de les sensacions viscudes a cada moment. La música que és capaç de suavitzar els sotracs de la vida o fer de pes per ajudar-te a enfonsar-te una mica més avall, en un exercici de massoquisme digne d’estudi que tots els melòmans hem practicat en un moment o altre.

Al final discutíem de l’any en què es va fer la pel•lícula, que jo defensava que té vora 20 anys; però em rebatia, amb raó, qui la feia més recent. Les dues MM al final dels crèdits no deixaven lloc al dubte. I ara, sabent-ho, la sensació és un pèl estranya perquè fa la impressió que la peli ens situa en un món que ens queda ben lluny, més que no pas els 12 anys que fa que es va filmar la història. Potser és la velocitat dels canvis, en un món en què de cassettes només en trobes a la fira d’antiguitats dels diumenges a la plaça de l’Ajuntament. Però de llistes i seleccions musicals encara en fem, sigui quin sigui el format en què l’entreguem a aquells que vulguin escoltar-les.

Subterrani LEMON DAY 2012

L'últim Subterrani de la temporada: dedicat al LEMON DAY 2012. Tanquem la paradeta fins al setembre, quan tornarem amb forces renovades per iniciar la temporada número 20 del programa!!